Un dissabte, amb els amics

Les vides d’en Matteo, en Gianni, la Giulia, l’Anna, en Fabio, l’Andrea i la Renata estan marcades des de la infantesa amb nafres d’aquelles que queden sepultades en zones secretes de la consciéncia, i que resorgeixen, agreujades, durant les revoltes i autoafirmacions de l’adolescéncia. Podríem pensar que amb la maduresa, quan les parelles s’estabilitzen i les vides semblen encarrilar-se en la comoditat burgesa, arribaria una certa tranquillitat i pacificació. Peró res d’aixó, ben bé al contrari: l’edat adulta és el moment perfecte perqué tot emergeixi de nou i els elements psíquics es combinin en una estranya barreja que els fará explotar, com si un alquimista insensat hagués jugat durant massa temps i amb massa sort. Amb una llengua eixuta, esmolada, sense concessions a l’expressivitat del siciliá ni a cap altra de les formes de pietas que sovint trobem a la prosa de Camilleri -la ironia, la tendresa o la comprensió per les febleses humanes- Un dissabte amb els amics ens presenta un drama contemporani implacable, en el qual cada personatge és lliurat a la seva condemna i a la deriva inexorable de les seves accions.