Si la vida sabés l’amor meu

L’obra poètica de Sandro Penna és una de les més importants del Novecento italià. Considerat algun cop com el Kavafis italià, la seva poesia obertament homoeròtica, tan aparentment cristal·lina i plena d’una estranya joia de viure, va ser molt admirada per Pasolini, que el considerava el millor poeta viu del país transalpí. Amb Si la vida sabés l’amor meu oferim al lector català totes les poesies que el mateix poeta va triar, pocs anys abans de morir, com a testament literari. Són, parafrasejant l’autor, les que més valorava i les que volia deixar per a la posteritat, si la posteritat existís. La ciutat meva era buida a l’albada, ciutat plena del meu desig total. Però el meu cant d’amor, el més real, era pel món una cançó ignorada. Nascut a Perusa l’any 1906, va passar gran part de la seva vida a Roma, amb la seva mare. Obertament homosexual, Penna, que va viure sota el feixisme i el catolicisme la repressió més asfixiant, va patir una depressió profunda tot al llarg de la seva vida que li va impedir mantenir relacions personals sanes o treballar amb una certa continuïtat. Comptable, corrector de galerades, marxant, venedor d’embotits, rellotges i rampoines, va viure en la misèria més absoluta, per bé que de seguida es va fer un nom entre els poetes italians més reconeguts. Tot i guanyar els premis més destacats del país (Premi Viareggio per Poesie, 1956;Premi Fiuggi per Tutte le poesie, 1970;Premi Bagutta per Stranezze, 1977), va morir l’any 1977, sol i pobre, a la casa que havia compartit amb la seva mare.