Retorn a l’alba

La idea de tornar a néixer, que plana en una bona part del llibre, és una forma de dir, després d’haver experimentat la joia dels guanys i el dol de les pèrdues, l’aprenentatge de fer-se vell. Ara toca deixar-se portar i reconciliar-te amb la teua finitud. El poemari, així que fa memòria del temps viscut, reflexiona sobre les petites odissees i els ideals, desats, ara ja, a les golfes dels records. En la consciència del pas del temps sobre el propi cos i la pròpia ment, hom ho acaba relativitzant gairebé tot. I el que fem o deixem de fer va esdevenint una mera anècdota. Gairebé tot es percep com a contingent i efímer. I d’aquest trencadís, només se salven les idees, les metàfores, els fenòmens naturals.