Pluges d’altres núvols

A Pluges d’altres núvols Lluís Maicas contempla la vida passada i la vida que passa des dels (molts) anys viscuts. Defuig la melangia, si tant voleu per una qüestió estètica. Tanmateix, no dissimula un estat d’ànim crític, a voltes àcid. A una certa edat és inevitable sentir cremades a la pell. És un Maicas humaníssim, capaç de parlar de la seva obra literària i de les seves inquietuds més íntimes, com són les relacionades amb la salut i la por que li provoca la malaltia i l’ombra de la mort (que s’apropa i s’allunya, se’n va de buit potser), amb una sinceritat que commou. Aquestes reflexions arrodoneixen un dietari, transparent com l’aigua clara. Renega de les capelletes literàries, se’n riu de la fatuïtat que envolta el món poètic. Es mostra dolgut, decebut. […] Aquest desencís envers el món literari de platea, l’aboca a preguntar-se quina és la seva butaca o, fins i tot, si en té, de butaca. Creu en la seva obra, però creure és dubtar. Venturosament per al lector, és capaç d’expressar ambdós estats d’ànim amb una saviesa tintada d’una ironia impagable. (Del pròleg de Llorenç Capellà)