Atresorat silenci

Potser ha estat la consciència d’haver retingut molt de temps i molt endins tants de silencis, la raó del títol que Josep Vallverdú ha escollit per a aquest darrer recull, Atresorat silenci. Aquesta és, a part del títol, una imatge que reapareix en diferents moments al llarg del llibre, a voltes literalment, com en el primer dels poemes, dedicat a anunciar des del principi el catàleg de silencis que més endavant es despleguen i troben el seu nom específic: silencis expectants, plàcids, enamorats, apassionats, hermètics, ferits o angoixats… que en conjunt constitueixen el bagatge que resumeix el darrer vers: atresorat silenci del poeta. La mateixa imatge del silenci evoca realitats diverses al llarg dels poemes: en aquest cas, la doble dimensió entre la vida d’enfora, que flueix i ens absorbeix els sentits com un concert, i l’exploració plenament lliure de les percepcions més callades del món interior. (del pròleg d’Isidor Marí).