Yuriko

Una tetera que guarda les cendres dun home és el detonant de la conversa, també dels silencis, entre lautora i la petita Yuriko. Hi desfilen una mare trista «Lofeguen totes les coses/ a les quals lha lligat la vida», unes nenes dulls blaus i lhome del desert «Ens vam estimar dos anys i dos minuts». Hi ha lhome que no dorm «No sé com parlar-hi,/ amb un home que diu/ que no creu en la vida/ després de la mort» i la dona del bosc i la dona del mercat, i un nen disfressat de Spider-Man. I hi ha també lhome de lauró, i la soledat devastadora de qui ha deixat de creure en el poder balsàmic del temps: «No cura res, Yuriko, allò va ser i ja no és». Dones que sen van i homes que ja no hi són, mares que no volen ser-ho, mares que no en saben prou i fills que encara no han après a plorar, en uns versos farcits decos i dabsències «Laixeta de la pica gotejava/ i leco del degoteig/ feia més buida la casa» i a la vegada una reivindicació continguda del present i del valor catàrtic de la paraula: «No cal saber gatès/ per parlar amb un gat». Això és Yuriko.