Les cançons tristes ja no parlen de mi

El que comença com una fugida, acaba sent la millor manera de tornar. «I així és com una surt de casa seva cap al Camino. Estrenant sabates i amb l’antidepressiu a la motxilla de l’institut». La Joana ha tocat fons. No només perquè s’ha quedat sense pis, sense feina i sense parella en plena trentena, sinó perquè ha entrat en aquella foscor on res sembla tenir sentit. Així doncs, abans de fer alguna estupidesa, sense saber gaire bé on va ni què espera, agafa una motxilla vella i decideix marxar a fer el Camino de Santiago, tot i que mai ha caminat per gust. Només necessita sentir que avança, i allà les fletxes grogues marquen clarament la direcció. El Michael, el Kalet, l’Emily i el Nick l’ajudaran a tornar a riure, a sentir-se lliure i a seguir caminant