Els déus no abandonen Antoni

«La poesia, diu Antoni Ferrer, és probablement el més subtil mètode d’autoconeixement que l’home té. S’aboca al teixit fragmentari de la vida efectivament viscuda, sempre sargit, sempre apedaçat, i repara i revela la túnica inconsútil que aquest constant teixir i desteixir ordeix, perquè l’home, com la vida mateixa, és u i el mateix en els seus canvis, malgrat els canvis i gràcies a ells. Per això, la poesia ôpot cobrir de sentit i pietat els meus dies i els dies del meu món. I la història sencera dels vius i dels mortsö. Trobar, al besllum dels seus versos, tan savis i tan secretament íntims, el periple fragmentat i la tela inconsútil de l’ésser humà concret i irrepetible que és Antoni Ferrer ùamb les seues contradiccions, les seues esperances, i tota l’alegria i el dolor que ha anat fent-lo serù és una experiència que també ens repara i revela a nosaltres, els lectors, perquè la seua poesia ens acull i ens comparteix.»