ELS HOMES I ELS DIES

Sovint, a la vida, els veritables motius pels quals fem les coses els sabem al cap del temps, retrospectivament, i no al moment de fer-les. Aixó és particularment cert amb relació als meus diaris, la finalitat real i única dels quals (ara ho veig ben clar) va ser des del primer dia formar part d’aquest llibre. Des de la seva primera página, datada un ja remot dissabte d’agost de l’any 1987 quan, amb vint-i-tres anys i com qui diu tot just acabat de sortir del niu, arribava a un campus universitari dels Estats Units i m’asseia a escriure les meves impressions íntimes, jo havia anat a la recerca d’una autobiografia. Trobar-lai trobar-me a mi mateix pel camíha estat un llarg procés ple d’interrupcions i marrades, el seguiment del qual és el volum que teniu a les mans. Tot el que s’ha de saber de mi, l’autor d’aquestes págines, s’anirá descobrint a poc a poc a través del que dic, i no dic, a cada entrada i, a fi que la meva perspectiva actual no s’hi interposi indegudament, prefereixo estalviar-me les presentacions i deixar que sigueu vosaltres mateixos, benévols lectors, qui us feu progressivament la idea de qui vaig ser. De nom, em podeu dir David. Els homes i els dies recull l’obra literária de David Vilaseca amb dues novel·les d’una subjectivitat radical i ferotge: L’aprenentatge de la soledat i la póstuma El nen ferit.