Els homes de la terra i el mar

Quan Sebastiá Juan Arbó va irrompre en el món literari dels anys trenta amb novel·les com L’inútil combat, Terres de l’Ebrei Camins de nit, l’impacte va ser immediat i fort. Arbó va ser convertir-se en «el petit Dostoievski» i en «l’escriptor de l’Ebre», dos termes que diuen molt de la seva esséncia, que reuneix una empremta fatalista de ressons russos que prefiguren l’existencialisme amb la creació d’un mite poderós a partir del món peculiar i desconegut del Delta de l’Ebre. Un cop complerts els seixanta anys, Arbó gira de nou la mirada cap a l’Ebre i escriu, amb una vivacitat del tot nova, unes memóries d’infantesa titulades Els homes de la terra i el mar, publicat en castellá el 1961, on retrata un paisatge i un estil de vida desapareguts. Sens dubte, la publicació d’aquest Arbó suposará una auténtica revelació literária per als lectors catalans.