Imagino Budapest

La vida és un reguitzell de petits suïcidis i accidents mortals. La vida -aquest trajecte durant el qual morim un cop rere l’altre- funciona de la mateixa forma que la poesia. Ambdues comparteixen maquinaris i protocols. Ambdues detesten les paraules supérflues i pesants que obstaculitzen la recerca de l’ánima. Afortunadament, els viatges ens ofereixen la possibilitat d’accelerar-ne el procés, de desempallegar-nos de capes, vels, tels i tuls més de pressa i amb més facilitat, com si fóssim nines russes o tal vegada vulgars cebes. Tant és. Al final, el cadáver que retorna a casa sempre és diferent del cadáver que va sortir-ne. Si la casuística és benévola, fins i tot és possible que sigui més bell que l’anterior. Nota del traductor: aixó que sents, esto que estás oyendo ya no soy yo, es el eco del eco del eco de un sentimiento.